Acta 18-3-09

Assistents: Tots llevat d'en Sergi.
El passat dia 12 vaig estar a Campos a una conversa tertúlia emmarcada en un cicle de conferències sobre l'ensenyament. Hi venia Jaume Carbonell, el director de Cuadernos de Pedagogía a xerrar sobre "Mal d'escola" un llibre d'en D. Pennach.
En primer lloc en Jaume va fer una lectura dels informes PISA. Deia que l'any vinent se centraran en les proves de comprensió lectora.
Sobre el llibre a estudiar deia que sempre es parla dels èxits i no dels alumnes que fracassen. Destaca que les històries de vida, relats biogràfics , blogs i tesis són eines molt útlis per pensar.
Els eixos centrals del llibre d'en Pennach són: el fracàs escolar i el paper del professorat. Diu que les estadístiques no reflecteixen la realitat. Qui fracassa? L'escola o l'estudiant? La familía,la societat o el currículum? La por, la inseguretat i la incertesa és palesa també en els professorat. Fins a quin punt l'èxit o el fracàs està condicionat per la condició sociofamiliar i econòmica. Són açò condicionants que determinen el futur acadèmic del nen? Incideixen més els estudis de la mare ja que és la que dedica més temps als fills?
Les futures alternatives a aquests entrebancs són les escoles democràtiques i innovadores (radicalment diferents de les públiques institucionalitzades). Aquestes estan en contra de les pedagodies tradicionals, de les classes d'1 h. amb l'aula tancada en què canvien les tecnologies però no el problema que arrela en l'estructura. L'escola en definitiva no ha canviat tant com el món que l'envolta. No ha canviat prou ja que els temps, els espais, els rituals continuen existint: aules, segregació d'alumnes per edats, classes d'una hora, passar llista, fer fileres, etc.
Altre tema és la memòria: memoritzar de manera que això sigui significatiu. Estem parlant de memòria comprensiva, de saber i comprendre a través de formes lúdiques.
El llibre se situa en l'extraradi de París, una zona multiracial. Té una visió positiva i esperançadora dels immigrants, potser massa idealista segons en Jaume Carbonell.
També fa una reflexió sobre la violència a les aules, que és talment una reflexe de la societat en què cal analitzar els patrons socials adults. És obvi que per ser jove i adolescent s'és més transgressiu. La violència sempres ha estat present, no és d'ara. Fa 40 anys els de l'ESO d'ara estaven al carrer, que era on estava la violència.
El professorat és la peça clau, perquè ells fan l'escola. Surt la idea del professor que enganxa, sedueix i transmet curiositat i per tant genera empatia i salva l'alumnat. Altre tema és la relació professor-alumne (se cita la pel·lícula: "la classe"). Fins a quin punt hem de mantenir la distància de l'autoritat. Sembla clar que s'han de marcar distàncies però s'ha de confiar en els alumnes. El professorat però no està format. No saben ni coneixen el context en què treballen, cosa que dóna lloc a professors cremats. Ara però, el repte és que entrin nous professors de nova formació. Quin perfil cal, doncs? Hi ha la pedagogia de l'amor. L'escola ja no pot ser la que era. Ja no roman com transmisora de saviesa. Sembla obvi que s'ha de canviar.
Durant la reunió sorgeix un debat sobre si les escoles democràtiques o lliures treballen d'una manera diferents a les oficials. Els dic que autors de principis de segle són els que es duen ara com Freinet, Ferrer i Guàrdia, etc.
També els explique com fer l'anàlisi de contingut dels qüestionaris d'avaluació de la nostra tasca que han de passar als estudiants. També els done idees de com interpretar les categories resultants.